MONESTIR DE SANTA MARIA

El monestir benedictí de Santa Maria, no tan sols és el més emblemàtic edifici de Ripoll i el Ripollès, sinó també un dels símbols de la nació catalana, i una joia de l’arquitectura romànica.

L’edifici segurament construït damunt d’un antic temple destruït per les guerres amb els àrabs, fou Guifré I, el Pelós (840-897) qui va iniciar i recolzar la seva construcció. Un edifici que seria el preludi de molts altres impulsats per ell mateix o els familiars i descendents al llarg dels anys posteriors al segle IX.

Antigues fotografies que mostren l'estat que havia quedat el monestir abans de la seva reconstrucció actual

Des de l’any 834 que el rei franc Lluís I el Piadós, va fer donació al pare de Guifré, Sunifred I del comtats de l’Urgell i de Cerdanya, aquest no tan sols els van consolidar, sinó que es van veure ampliats posteriorment amb altres donacions i titulacions comtals.

Quan va morir el comte Sunifred I a l’any 848 i pare de Guifré I, el Pelós, aquest només tenia 8 anys, i per tant, el comtat d’Urgell, Cerdanya i Conflent, va passar a mans de Salomó I, personatge que tot sembla era parent de Sunifred.

Vint-i-un anys després, és a dir l’any 868, mort Salomó I. Però la falta de documentació no es pot saber com i quan i de quina manera els territoris van passar a Guifré. El que si sembla és que a partir de l’any 870 documentalment consta Guifré com a comte d’Urgell i Cerdanya, a partir del 878 com a comte de Barcelona, d’Osona i Girona, i a partir del 896 un any abans de la seva mort, comte de Conflent.

La reordenació eclesiàstica del territori després d’anys d’ocupació musulmana, comporta tot un seguit de mesures, entre les quals hi ha la de dotar a la població de centres religiosos, que també seran alhora nuclis de poder, de donacions, de privilegis, però també de fons de manteniment, creació cultural i documental.

En aquesta línia, a l’any 880 Guifré I, el Pilós i la seva esposa Guinidilda d’Empúries, impulsen la construcció del monestir, a imatge d’altres edificis religiosos de gran prestigi com podien ésser la basílica de Sant Denis de Paris, l’abadia de Sant Benet de Fleury en el Loira o l’abadia de Montecassino al Laci (Itàlia).

L’edifici al llarg de la seva història com pràcticament la totalitat d’altres similars ha passat per ampliacions, reformes i reconstruccions, en part degudes a les pròpies necessitats de la comunitat benedictina, però altres de conseqüències fatals, per culpa de revolucions i guerres.

Durant segles va gaudir de privilegis i fou receptor de donacions, que el van convertir en un monestir de gran importància i poder. La seva església fou consagrada a l’any 888 sota l’advocació de Santa Maria, i lliurada a l’ordre benedictina i el seu abat Daguí, que seria tutor, educador i conseller del cinquè fill de Guifré, Radulf (885-942), anys després bisbe d’Urgell i abat del monestir.

Les continues necessitats de monestir i del seu creixent poder, va fer que es procedís a grans obres d’ampliació durant els segles IX i X, i a successives consagracions de nous espais eclesiàstics com la de Sant Pere o la mateixa església de Santa Maria; les grans obres d’ampliació finalitzaren a l’any 977.

A l’any 1008 a la mort de l’abat Seniofré, ocuparia el càrrec d’abat un descendent de Guifré I el Pelós, l’abat Oliba, el seu besnét, que continuaria incrementant el poder del monestir i impulsant la creació d’altres monestirs i esglésies, així com ampliacions i reformes en altres, erigint-se com un benefactor de l’art romànic llombard.

A partir de l’any 1070 el monestir perd autonomia en dependre de l’abadia de Sant Victor de Marsella, a resultes d’un seguit de conflictes entre abats, comtes i bisbes, i que no podrà desprendre-se’n fins l’any 1169. Durant anys i fins el segle XIV va continuar essent un centre religiós i de poder eclesiàstic català de primer ordre, però a partir d’aquí un reguitzell d’esdeveniments negatius, van portar al declivi la institució ripollesa.

Vista general		Torre del costat esquerra		Cimbori
Campanar del monestir		Pòrtic romànic d'entrada al monestir		Arquivoltes i detalls del pòrtic romànic

La baixada d’ingressos degut a la pesta negra que fuetejà el territori durant el segle XIV, la pèrdua del control del monestir de Montserrat i per acabar-ho d’adobar, Catalunya i el Ripollès en gran manera, pateixen les conseqüència del terratrèmol més catastròfic de la historia a l’any 1428 i on el monestir en surt greument afectat en tots sentits.

La greu crisi de l’església catòlica del segle XVI per diferències entre conservadors i reformistes, l’amenaça dels turcs, el ressorgiment dels protestants, sobre tot a Alemanya, i altres disputes de tot tipus, va obligar a la celebració d’un concili, en aquest cas i després de moltes pressions, convocat pel Papa Pau III a Trento.

Com en el cas de diferents congregacions, el concili va generar defensors i detractors, i dins el monestir de Santa Maria de Ripoll no va succeir res diferenciat. D’aquesta manera es va iniciar un període tens, de disputes i d’insubordinacions, fets on s’hi van afegir invasions per parts dels francesos. El declivi fou total i mai més es va recuperar.

Vista de la nau principal		Pila baptismal		Altar amb la Verge, regal del Papa Lleo XIII (1893)
Capella de Sant Eudald		Cúpula de la capella de Sant Eudald		Tomba de Ramon Berenguer III

Les posterior guerres carlines del segle XIX (1833-1839/1846-1849/1872-1876) i més concretament la primera, tampoc varen afavorir ni la vida monacal ni l’esplendor econòmic ni cultural que havien tingut durant l’edat mitjana, sinó tot el contrari, foren el cop de gràcia a la seva mort.

Robatoris, destrucció, profanacions, incendis, saqueigs, expulsions, expropiacions, fanatisme anarquista i anticlerical, com els brètols de les tropes liberals, tot plegat anava fent descantell a la institució, fins a quedar totalment abandonada i destruïda, i el poc que quedava dempeus, el pas del temps cuidava que la joia erigida per Guifré I, anés quedant en un no res.

Varies imatges amb vistes del claustre del Monestir de Santa Maria

Sortosament, a finals del segle XIX s’inicien moviments en favor de la seva restauració, començant a l’any 1863 les primeres obres de restauració, que poc a poc, porten a l’edifici actual, que si no és en molts aspectes com fou el monestir en els anys de màxim esplendor, sí acosta al visitant, a fer-se una idea del pilar fonamental que fou el monestir de Santa Maria de Ripoll com a mai més ben dit, bressol de Catalunya.

+ Informació:

ESGLÉSIA DE SANT PERE

Properament ...

ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL DE LA ROQUETA

Properament ...

Retorn a Ripoll		Retorn a dades Ripoll		Retorn a comarca del Ripollès		Retorn a edificis religiosos		Retorn a museus de Ripoll
Retorn a personatges de Ripoll